Sabem que, amb la conquesta de València per Jaume I, tot aquell Regne fou poblat bàsicament de catalans, de manera que, tant la gent d’allà com la de Mallorca, sempre i fins a temps molt propers a nosaltres, mai no havien tingut inconvenient a dir-se genèricament catalans, per bé que eren del Regne de Mallorca o del de València i que regionalment volguessin reivindicar el nom de llengua valenciana o mallorquina.

Tant foren catalanitzades totes les comarques de València que fins i tot Muntaner, en parlar dels habitants del sud, on hi havia els límits amb Múrcia, deia: "Són vers catalans, e parlen el pus bell catalanesc del món." No cal dir, doncs, que com a catalans érem coneguts tots plegats (els del Principat, els de les Illes i els del País Valencià) a tot arreu de l’Europa medieval i renaixentista, formant un bloc socialment i lingüísticament compacte. Per als consellers de Barcelona fou ben natural, l’any 1456, en celebrar la canonització del valencià fra Vicent Ferrer, de remarcar que el nou sant és de nostra nació. I no cal dir que l’esperit d’unitat de la llengua anà perdurant fins a donar el topònim Països Catalans.

Quan es creà l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, amb l’acord tàcit de "nacionalistes" catalans, la cosa ja no pintà gaire bé, perquè no s’havia de ser espavilat per a veure ja una marginació de l’Institut d’Estudis Catalans com a autoritat única i unitiva. També hi ha hagut la batalla pel nom de la llengua, promovent amb tota desimboltura ambivalències (català/valencià o viceversa) fins i tot des d’organitzacions de casa mateix. Lògicament que un mal en comporta un altre, i ací hem arribat, a l’aprovació d’un Estatut valencià, al Congrés espanyol amb el vot del PP, de Coalició Canària i dels socialistes d’arreu de l’Estat, donant cobertura legal al secessionisme lingüístic amb l’expressió idioma valencià, obviant tots els dictàmens que des del món científic, acadèmic i jurídic avalen la unitat de la llengua catalana.

En aquesta aprovació no sabem veure-hi més que mals auguris i mala intenció: aniran presentant l’idioma valencià diferent de l’idioma català i s’arribaran a crear dos mons i dues llengües. I, com veurem ¬–i ja veiem!¬–, la llengua valenciana es degradarà tant i es voldrà distanciar tant de la catalana que es morirà per inanició, acabant, per imperatiu legal, a parlar-se sols llengua castellana on es parlava la catalana, com ja tothom qui doni un tomb pel Regne de València observarà.

Ben clarament, veiem que en aquest estatut no s’hi fa esment d’impulsar ni protegir la llengua. Ni tan sols s’hi esmenta el deure de conèixer-la, ni tampoc que el seu ús sigui prevalent en els àmbits administratius, educatius i comunicatius.

Jo, verament, m’esgarrifo davant tanta insolència. Com pot ser que ni allà ni ací no siguem capaços de defensar eficaçment la llengua catalana? No ho entenc: o bé el meu poble s’ha begut el seny o bé jo sóc d’una altra galàxia. Bé, sí que ho entenc: la llengua és el poder, i això a Madrid ho saben, i, conseqüentment, no fan més que maldar per anorrear tota altra llengua que no sigui la seva i així dominar més tranquil·lament.

A part aquest aclaparament, pel fet de sentir-nos tan sovint trepitjats i vexats, cal dir que en la manifestació del dia 18 de febrer, feta a Barcelona sota el lema «Som una nació i tenim dret a decidir», es va poder veure clarament que el nostre poble encara resta ben viu i ple d’energia, i que, amb el cap ben clar i amb el posat ferm i senyorívol, és capaç de plantar cara a tota la nostra classe política de caire colonial (de la qual sols Esquerra Republicana es lliura) i que ben alt manifestava que ja és hora d’anar més enllà d’un Estatut o d’uns pactes sempre encaminats a la supeditació.

Simplement, doncs, i evidentment i fermament, volem ser un poble lliure i volem decidir sobre les nostres coses.

La perdiu ha aixecat el vol, i ara cal vetllar no solament perquè cap caçador furtiu no la mati sinó perquè arrossegui darrere seu un estol de gent, la més atractiva, lliure, sàvia i educada del món.u